El Wushu, conegut també com a Wushu modern o Wushu contemporani, és alhora un esport d’exhibició i de contacte, derivat de les arts marcials de la Xina. Es compon de dues disciplines: Taolu (rutines) i Sanda (combat)
Les rutines del Taolu són patrons d’exercicis i maniobres de caràcter gimnàstic, basats en les Arts Marcials de la Xina, en base als quals es juggen els competidors i se’ls assigna una puntuació segons unes regles específiques. Les rutines comprenen moviments bàsics (posicions, puntades de peu, cops de puny, equilibris, salts i girs) relacionats amb algun estil tradicional d’art marcial xinès i poden ser modificats amb vista a demostrar una major habilitat de tipus gimnàstic (nandu).
Les rutines abasten diverses disciplines, ja siguin amb armes com : pal (gunshu), sabre (daoshu), llança (qiangshu), espasa (jianshu), etc, o sense armes o rutines d’exhibició de mà buida, individuals i en grup ( chang quan, nan quan, duilian, etc). Les formes de competició poden variar en la durada entre 1 minut 20 segons, per als estils “externs” (durs), fins a 5 minuts per als estils “interns” (suaus).
SANDA (literalment “combat lliure”) és, en principi, la modalitat de combat esportiu del Wushu xinès. Però podem considerar-ho, a més, pel desenvolupament que ha experimentat des de la seva aparició, com un sistema o estil específic dins del Wushu amb les seves peculiaritats pròpies. Així, encara que el SANDA va néixer com una recopilació de tècniques de molt diversos estils de Wushu, la seva evolució fa que s’estigui considerant pràcticament com un estil més que englossaria la llarga llista dels ja existents dins del Wushu xinès i no com una simple recopilació de tècniques d’aquests estils ja existents per enquadrar-les dins un reglament esportiu.
Com a esport tradicional, el Wu shu forma part de l’herència cultural del poble xinès, que l’ha enriquit a través dels segles amb els seus moviments elegants i efectes saludables.
El seu origen es remunta a temps prehistòrics, quan els nostres avantpassats usaven encara instruments de pedra i fusta que els servien alhora com a armes davant de l’atac de les feres oa les guerres tribals. Les experiències adquirides en els combats els van fer comprendre que per vèncer l’enemic no n’hi havia prou amb algunes armes, calia millorar les seves habilitats combatives mitjançant un entrenament intensiu en temps de pau.
A la dinastia Jin (265-420) i les del Sud i el Nord (420-589) el Wushu va rebre la influència del budisme i el taoisme. Ge Hong (284-364), famós físic i filòsof taoista, va integrar el Wushu amb el Qigong (exercicis de respiració), important branca de la medicina tradicional Xina. Les seves teories sobre “l’acció externa i interna” del Wushu han estat universalment acceptades fins ara.